Quan zazen és exactament un acte de despullament i la nostra pràctica és un lliurament, una ofrena, llavors podem parlar que la postura de zazen engloba totes les postures i podem comprendre naturalment que zazen i vida quotidiana no són coses separades.  La mateixa manera de plantejar el tema com una confrontació, una dualitat, és una il · lusió de la nostra ment. Si és l’ego qui es posa el kimono, si són les nostres inèrcies qui dirigeixen la nostra pràctica llavors la postura de zazen no pot englobar res, res de la nostra vida quotidiana o no quotidiana, l’ampolla és plena, la mà està tancada sobre un grapat de sorra. Hem d’obrir la mà perquè la sorra de la platja pugui córrer entre els dits, buidar l’ampolla perquè es pugui tornar a omplir. 

 
Hi ha un poema de Daishi que porta per títol “Escrit per atzar a la muntanya”:

“L’home de l’ermita surt cap a l’exterior,
les condicions de la tranquil · litat han de ser observades en un lloc sorollós,
la veritable persona que cerca la Via no roman sempre més enllà dels núvols,
si som mushin, cada lloc és una muntanya. “

Mushin és l’esperit buit, quan totes les escorces de l’ego i l’aferrament cauen, mushin es manifesta, llavors podem parlar que la postura de zazen engloba qualsevol postura.  Amb quin esperit practiquem? Amb quin esperit ens penedim? Amb quin esperit vivim?
De vegades és l’ego el que ens porta cap al dharma fins i tot a partir de les seves il.lusions. Podem pensar, per exemple, que vaig a fer zazen perquè m’anirà molt bé per trobar feina, o per a la salut o per a despertar a una grandíssima experiència, però tard o d’hora hem de deixar espai a mushin, l’esperit buit, hem de deixar que tot caigui. Zazen és un acte de complet despullament. Llavors simplement seure ho engloba tot, l’univers sencer aquí i ara, a la punta del nostre nas. Observem els jocs de la nostra ment, observem els moviments de les nostres inèrcies, però lliurem-nos completament a la postura, lliurem-nos completament a buda. Des d’aquí cada lloc és el lloc de la Via, cada situació pot ser la manifestació de la tranquil · litat enmig del soroll, i podem observar el soroll a partir de la tranquil · litat.
Mushin, l’esperit buit, és l’esperit que no s’aferra, que no juga, que no tonteja.
Mushin ho engloba tot.

                                                                  *****

Si el nostre cos-ment no reposa sobre res, el cos-ment de Buda apareix,  mushin, l’esperit buit, el cos buit, la ment buida, la consciència buida. En el silenci de zazen trobem la dimensió més alta del nostre ésser, trobem la immensitat de l’ésser, és el que anomenem buda.
Simplement seure no és simplement seure i no obstant això és simplement seure.

El ShuShoJi diu: “La nostra expressió de la gratitud es troba en la nostra pràctica quotidiana del camí de Buda, la nostra pràctica es converteix en una ofrena, en part de nosaltres. Practiquem sense oblidar la vida de cada dia i sense estar absorbits per nosaltres mateixos. “

Quan diem que zazen ens torna íntims amb nosaltres mateixos, quan parlem del nostre veritable ésser, de la naturalesa de buda que tots som, estem parlant de la naturalesa real de l’ésser humà, de la seva naturalesa sagrada o, si ho preferiu, divina. Practicar sense oblidar la vida de cada dia és actualitzar la nostra vida a cada moment, la naturalesa de Buda, el moment del despertar, una pràctica que no té final, una actitud que no té límits, una gratitud que no té etapes.

(Sona un telèfon mòbil)
Talleu les inèrcies, abandoneu l’ego, al final s’ha de dir coses concretes: apagueu els mòbils, poseu atenció quan veniu al dojo. Ahir vaig dir que intentéssim parlar poc i, si calia, en veu baixa, aquest matí, excitats pels somnis de la nit, per les inèrcies, tothom parlava abans d’entrar al dojo.

Parlem de Buda, de mushin, però tot això cal traduir-ho en la nostra vida quotidiana, en els nostres petits gestos, és aquí on es realitza la Via de Buda. Torneu a l’atenció, torneu a mushin, no posem res al mig.

                                                         *****

Quan Bodhidharma va anar a Xina i va tenir la cèlebre trobada amb l’emperador que li va preguntar sobre budisme, Bodhidharma li va respondre una cosa tan simple com “Fes el bé, evita que el mal aparegui i calma el teu cor”. L’emperador que tenia moltes expectatives sobre aquest monjo que venia de tan lluny es va quedar una mica decebut: “Això és tot? T’estic preguntant sobre el secret del budisme “. Bodhidharma respon que no hi ha cap secret i després Bodhidharma desapareix, es refugia a la muntanya i la història explica que va estar nou anys davant la paret practicant zazen. ¿Això és tot? pregunta l’emperador, ¿simplement seure? ¿Simplement fer el bé?
Els éssers humans creem grans expectatives, grans idees, també sobre el budisme, sobre el zen i quan la resposta no concorda amb elles no la volem acceptar. Però zazen és despullar-se de les expectatives i les idees preconcebudes i obrir-nos a la realitat incommensurable de la vida.

A la tornada de Dogen de la Xina va passar una cosa semblant, la gent li preguntà ¿Què portes de la Xina? ¿Quin és el secret del budisme allà?
Dogen respon: “Els ulls horitzontals, el nas vertical”. Ahir es va expressar la paraula “connectar”, és una paraula moderna, comprensible. Kodo Sawaki deia que zazen era connectar-se a l’univers. Aquesta connexió és una cosa que s’actualitza a cada moment, no és una cosa com endollar una mànega, obrir l’aixeta i que surti aigua. La gota d’aigua sempre ha estat a l’oceà, sempre connectada.
Connectar a l’univers, a la nostra veritable naturalesa original, és la pràctica que s’actualitza a cada moment, aquí i ara, en el dojo, a la sesshin, a la feina, en les petites coses.

¿Això és tot? pregunta la gent. Simplement seure, simplement fer gassho, saludar. Hem de comprendre que aquest simplement ho engloba tot, tot ho abraça, si el nostre esperit és mushin, sense atributs, sense afeccions, la muntanya silenciosa apareix a qualsevol lloc. L’esperit de Buda ho abraça i ho il · lumina tot. La dimensió més alta de la nostra existència és una manera de parlar, és la nostra veritable dimensió, sempre ha estat allí i com a éssers humans hem de fer-la real, que es manifesti, que la flor s’obri a cada moment. ¿Això és tot? pregunta l’emperador. En la nostra pràctica de zazen hi és tot, en el nostre camí tot hi és. Quan fem sampai, quan ens prosternem, quan fem zazen, hem de tenir plena consciència dels nostres actes, de les nostres paraules. És un camí infinit, ara i aquí hi és tot. Això és tot.

Pere Taiho Secorún