Unitat de relatiu i absolut
Kusen (ensenyament durant zazen) per Pere Taiho Secorún

Empesa pel vent la superfície del mar es comença a moure, potser per un corrent profund xoca de sobte en una elevació del terreny i comença a formar-se l’onada, l’inici és suau però depenent de les circumstàncies pot fer-se gran, prendre una forma o una altra depenent d’on vingui el vent, de si està a prop o no de la costa, però al final hi ha una massa d’aigua que s’eleva, es manifesta, pren una forma que a cada moment canvia, es transforma, perquè cada moment és transitori . Si aquesta manifestació tingués consciència podria pensar moltes coses sobre si mateixa, sobre les altres ones o sobre el món. En aquest interval entre que neix i desapareix també podria comprendre que mai ha estat separada de l’oceà i que la seva forma relativa està totalment impregnada per l’absolut del mar. El relatiu i l’absolut en realitat no estan separats, és la nostra ment dual la que crea la diferència. No obstant això, és a través d’aquesta ment dual, a través de l’esdevenir de la cadena de causes i efectes, que podem comprendre que l’onada i el mar no estan separats. Això és exactament el despertar de Buda, però si ens identifiquem amb cada petita forma, amb cada elevació, amb l’escuma, amb el remolí o amb el que sigui, ens separem de la veritable visió que ens permet comprendre i veure que l’oceà ho engloba tot, que no hi ha onada fora del mar, que no hi ha separació. Podem veure el món del relatiu com estrangers perquè el nostre veritable ésser pertany a l’oceà i sempre ha estat allà.

No hi ha res a buscar, no hi ha res a rebutjar, la realitat és tal com és. Per això es diu que quan una persona comprèn això és el moment d’entrar en el corrent, és a dir, deixar-se portar, harmonitzar-se amb aquesta força primera de la qual hem sorgit. D’una manera o altra això s’intueix.

En la nostra tradició fem el gest i manifestem, aquí i ara d’una manera objectiva i relativa, l’acte de voler seguir el corrent que tot ho envolta, l’acte de demanar l’ordenació de bodhisattva. En realitat, sempre hem estat allà, no hi ha distància, no hi ha diferència, ja que la distància és una il · lusió que nosaltres creem. Quan fem gassho, quan fem sampai, obrim el cor i l’onada travessa el món del relatiu, el món del manifestat, amb la plena consciència de pertànyer al món de l’absolut.

No hi ha més por. No hi ha més dubte.