“Si es vol d’una vegada per totes reglar, comprendre, el gran assumpte de la vida i de la mort primer de tot hem de suscitar el suprem esperit del despertar, l’esperit de Buda.
L’esperit del despertar és l’esperit que contempla la impermanència. Potser cal explicar que tot el que viu entre el cel i la terra, i que rep les energies d’un i d’altre acaba per tornar a la vacuïtat?”.


Són les primeres línies d’un text de Daishi i interpel•la directament a cada un de nosaltres. En el budisme zen, què hi ha darrera d’aquestes paraules? Hi ha l’ideal de l’ésser humà per comprendre i viure la seva veritable realitat, la seva veritable naturalesa. És per això que estem avui aquí i podem parlar-ne, perquè és una cosa important en la vida de cada persona, perquè és una cosa important en la vida del planeta, perquè és una cosa important en la vida de la humanitat.

A Kodo Sawaki, el mestre del mestre Deshimaru, li agradava dir que la pràctica del zen és una pràctica de caminar sense crosses. L’ésser humà busca sempre crosses en què recolzar-se i són crosses que sovint acaben en ismes: nacionalisme, capitalisme, marxisme, cristianisme, islamisme, budisme, etc., però més enllà de tot això hem de trobar la nostra veritable raó d’existir, hem de trobar la nostra veritable manera de viure, és a dir, produir, suscitar, l’esperit del despertar, l’esperit de Buda. Per agafar un telefèric cal tenir una forta determinació, als éssers humans ens agrada enredar-nos per camins estrets i complicats. Aquesta determinació i aquesta claredat podem trobar-la a través de la pràctica del zen, actualitzar-la, reforçar-la, a partir del moment a moment.

Portar la plena consciència del nostre cos i la nostra ment al moment present.

Pere Taiho Secorún