Ensenyament durant la jornada de zazen en memòria d’Étienne Mokusho Zeisler, per Pere Taiho Secorún

Tozan, que va viure sobre l’any 800, és considerat en la història del budisme Zen com el fundador de la línia Soto. La característica principal de Tozan és la seva independència d’esperit davant el dogma religiós i l’estereotip. Va entrar de nen en un monestir i el seu mestre li va ensenyar a cantar el Hannya Shingyo, quan va arribar al passatge que diu:

“… ni ull, ni sentit, ni nas, ni llengua, ni cos, ni esperit”

Es va tocar la cara i preguntà al mestre, “tinc ull, oïda, nas, llengua, cos i esperit, com pretén el sutra que això no existeixi?“

El mestre sorprès per la pregunta, li va respondre, “jo no sóc la persona que et fa falta”.

I és així com Tozan, cosa habitual a l’època, després de rebre l’ordenació de monjo, va marxar a recórrer diferents temples per la Xina a la recerca d’un mestre amb el qual pogués caminar. El primer va ser Nansen, deixeble de Basho, va arribar el dia de la cerimònia commemorativa de la mort de Basho i Nansen va preguntar als monjos, “demà farem ofrenes a Basho, ¿penseu que vindrà?”

L’assemblea va quedar en silenci, només Tozan va respondre i va dir, “vindrà tan aviat com hi hagi trobat a un company.”

Nansen, impressionat per la resposta, va respondre, “aquest home és jove, però és un gran material per esculpir.”

Tozan va respondre, “que el gran mestre no confongui a l’home lliure per un esclau.”

Va continuar el pelegrinatge i va trobar al mestre amb el qual es quedaria molt de temps, Ungan.

Nosaltres avui, commemorem i farem ofrenes en memòria d’Étienne Mokusho Zeisler, ¿penseu que vindrà?

“Vindrà tan aviat com hagi trobat un company o una companya”.

La resposta de Tozan, focalitza l’atenció cap a un punt fonamental del zen, la transmissió de l’ensenyament de Buda. Se sol parlar molt, però l’important és com es fa real: per l’actualització de la pràctica, aquí i ara, a través del nostre cos i el nostre esperit.

Butsu Butsu, de Buda a Buda. És llavors, quan el company apareix, quan l’antic mestre torna a ser aquí. ¿Vindrà o no vindrà?pregunta Nansen. Vindrà tan aviat com hi hagi trobat a un company.

Realitzar la nostra profunda naturalesa d’éssers desperts, és el símbol viu de la transmissió de Buda, és el símbol encarnat en la nostra pràctica de zazen.

…/…

Al dojo, al temple, el punt més important  és respectar zazen amb tot el que l’envolta. No ho hem de perdre de vista. Fa uns dies, es va fer una reunió entre tenzos per harmonitzar i posar coses en comú, però veig, que es va oblidar un tema, les olors.

En aquest temple la cuina està molt a prop del dojo, hem de donar-nos compte i intentar cuinar sense posar massa espècies, que no duguin grans olors, no cal posar cúrcuma, podem fer una cosa més simple.

Hem de tenir una mirada més àmplia sobre les coses que fem, no hem de molestar zazen. Aquí concretament en aquest local, si la cuina ja ha de ser simple, pot ser ho encara més.

…/…

Tozan, al qual no va agradar el paternalisme de Nansen, li va contestar, “gran mestre, no confonguis a un home lliure amb un esclau” i va marxar. Llavors va visitar a Isan, un altre reconegut mestre de la mateixa època i li va demanar que li expliqués la frase d’un sutra que diu que les coses inanimades exposen el Dharma.

Tozan, no va poder comprendre la intenció d’Isan i al final aquest, Isan, va acabar l’entrevista dient-li, “la boca que els meus pares m’han donat, no t’ho explicarà mai”, i així Tozan, va marxar i va seguir el seu pelegrinatge cap al temple d’Ungan i li va plantejar la mateixa pregunta, ¿qui pot escoltar els éssers inanimats exposar el Dharma?.

 Ungan va respondre, “La llei proclamada pels éssers inanimats no pot ser escoltada més que pels éssers inanimats”.

I tu, gran mestre, ho escoltes ?, va preguntar Tozan,

Ungan va dir, “si jo pogués escoltar-ho, llavors series tu mateix qui no podries comprendre el meu ensenyament“. Tozan li va respondre, “realment si dius coses com aquesta, és clar que no entenc res de res del teu ensenyament”.

Ungan li va dir, “ja que no entens ni tan sols el meu ensenyament, com podries esperar poder escoltar els éssers inanimats? No comprens que els rius, els ocells i els arbres, exposen tots, el Dharma?” Llavors Tozan es va postrar davant del seu mestre i li va oferir el següent poema:

“Meravellosa!, la llei exposada pels éssers inanimats, és la veritat eterna.

Si s’intenta escoltar amb les orelles, no es comprèn mai.

Només escoltant amb els ulls la coneixerem íntimament “

Ungan li va preguntar llavors: “Ets feliç ara?”.

Tozan sincerament li contestà: “No puc dir que no sóc feliç, però és la felicitat de qui ha trobat una perla brillant a la tassa d’excrements”.

“Justament és això” li va dir Ungan, i així va ser com Tozan, es va quedar al costat d’Ungan diversos anys, prop del seu mestre i deixà de donar voltes.

Un dia, al cap d’uns anys, Tozan va anar a acomiadar-se d’Ungan. Aquest li va dir: “Després d’aquesta separació serà difícil tornar-nos a veure”.

Tozan va respondre: “Més aviat, el que serà difícil és que no ens tornem a veure. Quan tu estiguis mort, què hauré de respondre si es em pregunten, quin era el veritable rostre del meu mestre? “, Ungan li va dir, “és justament això”.

Tozan deixà el temple del seu mestre i el va tenir present sempre en les seves últimes paraules.

Travessant un pont, en veure la seva imatge reflectida en l’aigua, va comprendre bruscament el significat de l’últim ensenyament d’Ungan, i ho va expressar en un poema que seria després la base, o el nucli, del qual sorgiria l’Hokyo Zanmai. El poema diu:

“No ho busqueu enlloc o us defugirà.

Ara vaig sol, el retrobament per tots costats.

Aquí i ara ell és jo, aquí i ara jo no sóc ell.

No és d’una altra manera.

Com pot ser comprès, shu shu, el buda etern ?. “

Els textos d’aquesta època, les històries o poemes de Tozan poden ser de vegades una mica complicats, però traspuen la delicadesa i l’expressió d’alguna cosa que no pot escoltar-se amb les orelles, shu shu, el buda etern.

… / …

Molt temps després, Tozan estava fent una cerimònia pel seu mestre Ungan, que havia mort i un monjo que l’observava, li va preguntar,

-“Quin ensenyament has rebut d’Ungan ?,”

-“Vaig estar al seu costat” va respondre Tozan i “no vaig rebre cap ensenyament”.

-“Llavors, per què fas aquesta cerimònia?”.

-“Perquè hauria de donar-li l’esquena?” va respondre Tozan.

“Agraeixo al meu difunt mestre que no m’atiborrés d’explicacions.”

-“Però estaves d’acord o no estaves d’acord amb ell?”

-“Meitat d’acord i meitat en desacord”

-“Però llavors, ¿Com és que no estaves completament d’acord?”

-“Si hagués estat completament d’acord, va respondre Tozan, li hauria faltat al respecte”

En l’ensenyament just, deia Étienne, per a la transmissió del Dharma de la veritat, no hi ha una norma fixa, això és veritat, això no és veritat, això és just, això és fals, exacte, inexacte. En la transmissió de l’esperit de Buda, no hi ha ni veritat, ni fals, ni a favor ni en contra, ni partidari o enemic. Totes aquestes coses han de ser oblidades, deixades de costat. La transmissió és sense separació, sense fronteres, sense dualitat, sense oposició, sense res. Aquest és l’individu complet, el mestre complet, el deixeble complet, el buda complet, no molestats per res.

… / …

Hi ha un petit ensenyament que es dona Tozan a si mateix, diu:

“No busca ni profit ni recompensa, ni glòria ni prosperitat, passa la vida tal com ve, segons les circumstàncies. Qui és el mestre quan la respiració s’atura ?. Després de la mort del cos, no queda més que un home buit, quan els hàbits s’esquincin arregla’ls, una i altra vegada, i si no tens menjar, treballa per procurar-lo”.

El so de la veritat eterna, la llei exposada pels éssers inanimats, no podem escoltar-la amb les orelles, no la comprendrem mai, la coneixem íntimament.

Zazen és, al camí que ens porta moment a moment a aquesta intimitat, per això és tan important preservar-ho, actualitzar-ho, fer-ho.

Tots els budes del passat, del present i del futur “vindran tan aviat com hagin trobat a un company.”