Kusen (ensenyament durant zazen) per Pere Taiho Secorún

La segona noble veritat que Buda anomena és la set, és a dir, l’aferrament continu, l’avidesa, és degut a això l’origen del sofriment.

Quan a la nostra tradició. Dogen per exemple, parla de que zazen és simplement seure, està mostrant un camí per tallar de cop aquesta avidesa, aquesta set contínua, aquest neguit. Això és totalment radical i per molta gent és difícil de comprendre, les persones que practiquem la via hem de reflexionar sobre el que vol dir aquesta set, aquesta avidesa, aquest neguit continu.

Avui en dia hi ha el que s’anomena “meditació” per tot arreu. Als gimnasos de l’ajuntament fan una mica de meditació, totes les línies terapèutiques i psicològiques fan meditació, els casals del barri fan meditació. Fa trenta-cinc anys quan vam començar a fer zazen, pràcticament ningú feia meditació.

És important veure tot això com un mirall de nosaltres mateixos. La gent diu que la meditació va molt bé per això i per allò altre, per l’estrès per exemple, i la gent va fent meditació però continua amb aquesta set, aquest neguit, aquesta avidesa per voler ser, per voler agafar, per voler manipular la vida, el nostre sofrment. La meditació es converteix també en un intent inútil d’apagar la set.

Quan en el zen es diu que aquesta pràctica és simplement seure, o quan es diu que és una pràctica en la qual hem d’abandonar el cos i l’esperit, està dirigint la mirada cap a una altra banda; més enllà dels nostres neguits, més enllà de les nostres projeccions, més enllà de la nostra set. Quan es diu que precisament hem d’abandonar tot això, vol dir simplement seure i ser, viure i ser.

El cert és que avui molt sovint, la gent va d’una meditació a una altra seguint aquest  procés habitual que ens porta sempre cap en fora, en busca de quelcom que els pugui satisfer i apaivagar aquesta set irrefrenable, però la pràctica del zen és simplement parar-se i dirigir la mirada al més profund de nosaltres mateixos. Abandonar el cos i l’esperit vol dir tallar en un instant el neguit, l’avidesa, la set, simplement restà en pau en el moment present, sigui el que sigui el que es presenti, no cal rebutjar-ho si no ens agrada, no cal alimentar-lo si resulta agradable.

Hi ha una avidesa per viure, una set de viure, i els éssers humans la sentim sempre des que naixem. Buda diu que, quan aquesta set desapareix, apareix la pau, es el nirvana. No podem parlar gaire d’això, però és el camí que ensenya el zen, és una experiència.

Sigui quin sigui, el punt d’observació, d’atenció, del que es parla a la nostra pràctica, vol dir  ser capaços  d’observar aquesta set, aquest neguit. Les persones solem actuar  automàticament d’acord a aquesta set, sense ser pràcticament conscients, impel•lits per ella. Aquesta set és la que ens demana buscar resultats a zazen, la que projecta com ha de ser la nostra meditació, la que marca expectatives, la que no para de comparar i que sempre  espera resultats. Quan la realitat no correspon al que pensem restem decebuts, som incapaços de veure la realitat tal com és i de viure el moment tal com es presenta.

Mirem les expectatives, però no observem que és el que les provoca: la set, la set inesgotable; si volem entendre el que passa, hem de ser íntims amb aquesta set si realment volem transformar-la en pau, hem de mirar-la de cara. Després, si realment volem practicar zazen, hem de fer l’esforç de seguir el camí marcat pels antics, tot i que a vegades no ho comprenguem. Quan Dogen diu que zazen és simplement seure, està dient una profunda i gran veritat, en aquest seure hi és tot, no falta res, la profunditat del nostre ésser es pot manifestar aquí i ara, no cal anar a buscar quincalla quan tenim la joia preciosa, la perla brillant en  nosaltres mateixos.