“Viure en un monestir, deu o quinze anys, observar les gelades, les floracions, observar les estacions, anar i venir. Seguir la via tota la vida, sense parlar, ningú no dirà mai que sou muts.”

És un petit text del mestre Joshu.

Aquestes paraules reflecteixen el sentit profund de la nostra pràctica durant aquests dies a la Gendronnière. La pràctica que continua, es realitza aquí i ara a cada moment.

És la nostra vida que floreix de nou.

“Viure en un monestir, deu o quinze anys, observar les gelades, les floracions, observar les estacions, anar i venir. Seguir la via tota la vida sense parlar, ningú no dirà mai que sou muts.”

La determinació de seguir la via, de ser éssers complets, de realitzar la nostra dignitat més alta com a éssers humans, podem realitzar-la avui, aquí i construir un monestir en el més profund de nosaltres mateixos. Això significa “Gyoji”, la pràctica que continua. Un pas darrere un altre pas, un dia darrere un altre dia. Observeu les gelades o les floracions, observeu les estacions, anar i venir, seguir la via tota la vida, sense parlar, ningú dirà mai que sou muts per romandre asseguts a zazen.

Un monjo li preguntà un dia al mestre Ummon:

Què passa quan les fulles cauen i l’arbre es despulla?

El mestre Ummon va respondre:

El cos manifesta el vent preciós.

És una bella imatge de la pràctica de zazen, de la pràctica de la sesshin.

Quan deixem caure totes les nostres identificacions, les nostres opinions, les nostres emocions, quan deixem de perseguir o de rebutjar, “quan les fulles cauen i l’arbre es despulla, el cos manifesta el vent preciós”.

La nostra pràctica de zazen consisteix bàsicament a deixar d’impedir que el vent es manifesti. La nostra pràctica de zazen, la pràctica de la sesshin, és abandonar cos i esperit instant rere instant i tornar lleugers com el vent preciós.

Quan les fulles cauen i l’arbre es despulla, el nostre veritable esperit es manifesta. L’aire fresc i preciós ho penetra tot. Al dojo zen se’l anomenava tradicionalment “el bosc dels arbres secs”, perquè quan les fulles cauen i l’arbre es despulla, el cos manifesta la seva forma ancestral.

Què passa quan les fulles cauen i l’arbre es despulla?

Ummon respon: El cos manifesta el vent preciós.

Sens dubte, és més fàcil que caiguin les fulles quan arriba la tardor, abans que els nostres aferraments i obsessions. Que la nostra avidesa, per exemple, o les nostres pors profundes i irracionals, o les múltiples manifestacions del nostre karma i dels nostres actes.

Però la pràctica de la via, la nostra pràctica de zazen, ens ensenya a tallar aquest karma de manera immediata, a morir en aquest mateix instant i a néixer en aquest mateix instant. Així, quan les fulles cauen i l’arbre es despulla, el cos manifesta el vent preciós.

A través de la nostra pràctica de zazen, naturalment, inconscientment, automàticament, podem observar els nostres aferraments i il·lusions i deixar-les caure. Deixar que les fulles caiguin i que l’arbre es despulli és morir i néixer en aquest mateix instant.

Aquest vent preciós que es manifesta sempre hi ha estat, és la part lluminosa i profunda del nostre propi ésser. Tradicionalment en diem la nostra naturalesa de Buda. La vida d’un humà necessita actualitzar aquesta pròpia naturalesa i desplegar-la.

Deixar que es manifesti…

Zazen consisteix a deixar de posar barreres al vent. Deixar caure…

Què passa quan les fulles cauen i l’arbre es despulla?

Li pregunta el monjo al mestre Ummon.

El vent manifesta el vent preciós.

Amb altres paraules, Dogen diu:

“Els practicants han d’abandonar cos i esperit en el tresor de la llum. Allibereu i pacifiqueu el cos sencer a la llum de Buda. Asseient-se, estant assegut, ficat al llit, tombat i caminant en aquesta llum.“

Sovint esmento que hem de tornar a zazen en totes les nostres accions quotidianes. Evidentment no vol dir que haguem de seure quan hem de córrer o callar-nos quan hem de parlar, vol dir que hem de tornar contínuament a l’observació i concentració profunda sobre el nostre cos i la nostra ment, amb una actitud d’indagació i despreniment. Tornar a zazen.

Abandonar cos i esperit en el tresor de la llum. No perdre de vista la direcció que ens porta cap a dins de nosaltres mateixos, sobretot quan estem actuant cap a l’exterior.

“Si no, diu Dogen, si romaneu incapaços d’escrutar la veritat dels vostres propis ulls, encara que us rapeu el cap i porteu la roba negra, no sereu més que lamentables criatures humanes.”

Abandonar cos i esperit al tresor de la llum, pacificar el cos sencer a la llum de Buda, davant de qualsevol circumstància i qualsevol postura, és deixar que les fulles caiguin i l’arbre es despulli. Només així el cos manifesta el vent preciós de la naturalesa original.

“SHIN JIN DATSU RAKU” abandonar cos i esperit en un instant.

A la sesshin, a la vida del temple, les paraules es tornen acció, podem fer-les reals a cada moment, podem conèixer què és el despreniment, amb cada cèl·lula del nostre cos. Tornar a zazen és tornar a aquell instant en què tot pot néixer de nou. Escrutar la veritat dels nostres propis ulls, com diu Dogen, és esdevenir íntims, profundament íntims amb el nostre propi ésser. Encara que no ho puguem comprendre amb la ment, el cel i la terra s’uneixen a través del nostre cos. Aleshores el nostre cos manifesta el vent preciós.

Vull portar aquest aniversari de la mort d’Étienne Mokusho Zeisler, unes paraules seves, són unes notes sense importància. No és un kusen, són unes notes que fa uns mesos una amiga seva i la meva em va enviar.

“A la família del zen, els colors de la primavera arriben al seu apogeu.

Sobre la via única, freqüentat per la molsa, els visitants són rars.

Només hi ha el cant del cucut que parla de detalls sense importància.

A la nit profunda, el meu veritable ésser es fon a la muntanya buida.

El despertar suprem no pot ser expressat per paraules, però tots els deixebles necessiten escoltar la seva veu.

Asseure’s davant del mur i corregir la postura.

Sempre disposat, sempre sobri, sempre ordinari,

així és el perfum delicat de la via del zen, és així.

Buda no ensenya res més que coses sense importància. “

Delicat i subtil, com l’aroma deliciós dels til·lers davant del dojo, com el silenci dels monjos a zazen o la remor del vent preciós que apareix per tots els racons. Tots els deixebles necessiten escoltar la seva veu, encara que el despertar suprem no pugui ser expressat amb paraules.

La música del cant del despertar silenciós ho penetra tot, ho envolta tot. Mokusho, la il·luminació silenciosa.

Encara que no obriu la boca, ningú no dirà mai que sou muts.