La màgia del silenci, de Kankyo Tannier

La monja budista Kankyo Tannier ha escrit un llibre (”La màgia del silenci”, Columna Edicions, 2017) , que tracta dels temes eterns: cóm ajudar, cóm apaivagar la sensació d’insatisfacció, de carència, el patiment humà, aquest dolor íntim de la humanitat.

Com a budista i com a terapeuta de programació neurolingüística i d’altres corrents properes, proposa exercicis que poden servir per entendre i  mitigar   aquest patiment universal. Es tracta d’exercicis molt diversos: exercicis per prendre consciència del propi cos, per no aferrar-se als pensaments, per concentrar-se, per acceptar-se  un mateix, tal con un és.

Parla, sobre tot,  del silenci, del noble silenci. I és aquí on més es percep l’aroma  zen del seu rakusu. Menciona el silenci de la sesshin rohatsu, els beneficis del silenci: deixar sense ocupar amb pensaments o paraules un espai feréstec, no cultivat, on l’aigua salta sense més entre roques i pedres. El terreny no cultivat, on escoltar el silenci de zazen.

Els exercicis que proposa són, de ben segur, de gran utilitat per a moltes persones que pateixen i busquen solucions per al seu patiment. Però el que més emociona del llibre es troba en un altre lloc.  Són els espais entre les paraules, les anècdotes que acompanyen les seves explicacions. La frescor en allò que explica a més a més,  en allò que deixa entreveure sense aturar-s’hi massa, allò que envolta per fora la intenció central del llibre. 

El silenci de la seva cabana, on viu, prop del temple zen  de l’Alsàcia, al mati, quan  s’aixeca el dia, i el sol d’hivern travessa els  vidres de la seva finestra. El silenci del bosc a la penombra, quan es fa fosc, i només se sent el vent i les campanes de l’ església llunyana. 

El silenci de l’alba,  quan recorre els passadissos del temple per posar les ofrenes de l’aigua en els altars , abans de la campana del despertar. Quan la nit envolta encara el paisatge,  i els passos evoquen altres passos antics, formant un teixit comú, delicat i  invisible, ple de misteri i gratitud. El moment màgic en què  la nit dona pas al dia i es desvelen,poc a poc, els contorns del món.

El silenci de la sesshin,  en la que, assegut al mig del volcà, el cos aprèn a travessar les ombres,  com si el sol s’obrís pas per escalfar, poc a poc,  cada part del cos.Els moments de calma. Als matins, al vespre, la regularitat que assossega l’ànima.

I així, delicadament i amb una tendresa benèvola, ens convida,a través dels fulls del seu llibre,a assaborir el silenci que lentament es desplega i s’escolta. 

Al llegir sobre la dansa lenta i primitiva del seu gat, sobre els seus estiraments lànguids, alguna cosa interna d’un mateix es posa en ordre.

Ressenya de Laura Berenguer Estellés, professora universitària i monja zen.

 

imatge noticia