Entrevista a Yusho Sasaki

Presentació i entrevista a Yusho Sasaki, monja zen i responsable de l'oficina Europea del Zen Soto, amb motiu de la seva visita al Centre Zen de Barcelona.

A manera de presentació farem servir les pròpies paraules de Yusho Sasaki davant la sangha del Centre Zen"Bon dia a tots. Avui donaré una conferència sobre el Dharma, però com que és la primera vegada que visito aquesta sangha, abans de començar faré una petita introducció sobre la meva persona. En primer lloc, el meu nom és Yusho Sasaki i estic treballant a l'oficina Soto Zen a París des del gener passat. Ja vaig treballar en aquest lloc fa divuit anys, així que és la segona vegada que treballo en aquesta oficina, i la segona vegada que visc a París.

Una de les preguntes que més habitualment em solen fer aquí a Europa, versa sobre el punt de vista de la situació de la dona en el zen. Hi ha molta gent que no ha conegut mai a una monja japonesa i aquest fet es deu al fet que no hi ha massa monges. Si he d’explicar-ho en números, dels quinze temples existents al Japó on resideixen uns trenta mil monjos, només el 3% són monges, amb una mitjana d'edat de setanta-dos anys. Pel que podríem considerar a les monges com una "espècie en perill d'extinció". Aquesta és la situació actual de les monges, i aquest és un tema sobre el qual aquí a Europa em pregunten sovint, i sempre dono la mateixa resposta: jo no sóc la típica monja. A Japó, l’habitual és ordenar-se entre els dotze i els quinze anys, després anar a la universitat, després viure un any com a monjos i acabar treballant en algun temple. El que fan és treballar, perquè és bastant comú que al Japó el fet de ser monjo es consideri com una professió. En el meu cas, vaig ser ordenada en un període bastant tardà de la meva vida, als cinquanta anys, vaig treballar fora de Japó durant quinze anys i vaig viure durant força temps a Londres, fins a la meva ordenació. Pel que he tingut una vida de família i de treball fins a finalment dedicar-me per complet al zen.

A Europa crec que no hi ha molta diferència entre un monjo o una monja i les persones laiques, aquesta és una de les raons per la qual no em vaig ordenar fins als cinquanta anys. La principal raó per la qual vaig decidir fer-me monja, va ser conèixer la meva mestra Shundo Aoyama Roshi que és la directora d'un Sodo de formació exclusiva de dones. Com sabeu al Sodo japonès els homes i dones estan separats, perquè si es barregen l'ensenyament es pot tornar complicat, pel que normalment estan separats. Vaig residir durant cinc anys en aquest Sodo amb la meva mestra, que va ser el motiu del meu desig de ser monja i ser com ella. Encara que sóc monja, les úniques coses que trobo diferents en el meu interior són els canvis i les prioritats, i la major prioritat ara com a monja és ensenyar Budisme. Així que tota la resta, la meva família, el meu treball, la meva vida, s'ha tornat secundari. Aquesta és l'única diferència que trobo en el meu interior. "

 

Entrevista:

En primer lloc, agrair-li la visita a Barcelona. Ens agradaria fer-li unes breus preguntes per poder publicar l'entrevista al web del centre Zen de Barcelona.

- Els practicants de budisme zen europeu tenim present que l'arrel d'aquesta pràctica està al Japó (després d'haver passat per l'Índia i la Xina), però la cultura japonesa és molt diferent a l'europea. Vostè que està visitant diferents centres europeus ¿observa si aquestes diferències culturals es traslladen a la pràctica del zen?

Crec personalment que qualsevol tipus de religió es barreja amb la del país on arriba. Quan el budisme originàriament va passar de l'Índia a la Xina i va començar a desenvolupar-se pròpiament el budisme zen a la Xina per posteriorment traslladar-se a Japó, Japó va importar el budisme zen xinès però també van entrar aspectes de la cultura xinesa. El mateix passa actualment a Europa, quan importem el budisme zen japonès altres aspectes de la cultura japonesa arriben amb ell. Si mirem la roba que ara portem, el quimono que tenim sota és japonès, però les àmplies mànigues del Kolomo (quimono negre que porten els monjos/es) tenen el seu origen en la vestimenta dels funcionaris oficials xinesos. I el kesa (mantell del monjo/a) prové de l'Índia i segurament portaràs a sota una samarreta que serà europea. Això ens mostra que és molt difícil saber quina part és cultura japonesa i quina no.

 

- Una diferència cultural podria ser a nivell dels rituals i cerimònies. Sembla que el Japó compta amb una cultura més ritualista i que a Europa estem menys familiaritzats, i de vegades fins i tot hi ha rebuig cap a l'aspecte cerimonial. Creu que és correcta aquesta percepció?

És correcta aquesta percepció perquè al Japó, que s'ha desenvolupat el budisme zen en els últims 1.000 anys, trobem per exemple al Mestre Dogen (segle XIII) que va recomanar que practiquessin zazen (meditació asseguda) als grangers, als comerciants, etc., però eren persones que treballaven de les 4 del matí fins a les 10 de la nit pel que no podien fer zazen, per això es van desenvolupar els rituals. Fer gassho o un signe d'adoració era possible, ho feien i després tornaven a la feina. Ara que el zen ha arribat a Europa pots escollir quina part vols emfatitzar.

 

- He llegit també que al Japó només un 10% dels temples compta amb sala de meditació. És correcte?

Alguns temples tenen i altres no. Deshimaru quan va portar el zen a Europa es va basar en zazen, la meditació, i això marca la diferència a Europa.

 

- Pel que fa a l'organització dels temples. A Europa bàsicament estan formats per monjos/es i altres practicants que treballen, que tenen família, és a dir, persones laiques. Podem establir similituds amb el Japó?

La majoria d'aquestes persones no volen fer-se monjos, volen romandre com a laics, van als grups de zazen o a una sesshin i combinen la vida familiar amb la pràctica.

 

-En El zen europeu els monjos/es són laics.

Exactament. Jo per exemple no em vaig ordenar monja fins als 50 anys, tot i que vaig començar a practicar zazen sobre els vint anys. Abans d’ordenar-me tenia altres prioritats, treballava, etc., de manera que no sentia la necessitat d'ordenar-me. Entenc la confusió que pot generar això.

 

- Com a membre de Sakhyadita Spain no puc deixar de preguntar-li com veu la situació de la dona dins el budisme zen. És una pregunta que de vegades les meves companyes del budisme tibetà em pregunten a mi, pel que estic encantada de poder fer-li la pregunta a vostè.

Dogen va ser un mestre zen molt progressista que ja al segle XIII parlava de la igualtat de gènere, però deia que totes les persones que practicaven, dones o homes, estaven influenciats per la cultura, i en la cultura japonesa l'home està per sobre de la dona. Hem d'entendre que això és una característica de la cultura japonesa no dels ensenyaments zen. És una influència cultural. Aquests últims cinquanta anys ha canviat, ja que les dones poden rebre el shiho (la transmissió) i poden tenir deixebles. Ara podríem dir que està bastant igualat excepte en l'aspecte cultural. Però sembla que està millor que en el cristianisme on les dones no poden ser sacerdots ni celebrar missa. El soto zen és molt més igualitari. Vaig estar a la conferència de Sakyadhita a Tailàndia i allà no hi ha monges, les dones que hi havia eren laiques i hi eren per un interès cultural.

 

- Des d'Europa ens dóna la sensació que el fet de reclamar una equitat de gènere en les tradicions espirituals s'està portant a terme sobretot per part de dones occidentals. Creu que en aquesta reivindicació hi ha alguna diferència entre orient i occident?

Jo crec que aquesta reivindicació és deguda al fet que estem al segle XXI, si estiguéssim cinc-cents anys enrere, hem d'entendre que no es veuríem malament que l'home estigués per sobre de la dona, un cop més és la cultura, no és el budisme. Hem d'entendre que hem de ser iguals com a éssers humans, sense distinció entre home o dona.

 

Sílvia Palau Pujols

 

 

imatge noticia